09. TREU-LA A BALLAR · AVUI FA UN ANY ·

Manresa. 11 desembre, 2017.

Ara fa un any la “medicina científica” que va salvar-me la vida fa 5 anys operant-me la medul·la es va emportar la vida de la meva mare. Potser és un peatge que havia de pagar.

Vull explicar aquella experiència. Almenys que serveixi per aprendre.

Fa un any que tornava de fer una mini gira pel país basc i Navarra on, amb l'Escamot de Folk, vam ballar, cantar i tocar per diferents pobles músiques tradicionals d'arreu. Va ser una experiència fantàstica, com la que hem viscut aquest any -tot just ahir vam tornar en una nova edició-.

Aquell diumenge 11 de desembre de 2016 ens despertàvem a Gasteiz -Vitoria- per emprendre el viatge de tornada, després d'esmorzar uns ‘pinchos’ ben tradicionals de la zona.

Just abans d'entrar al cotxe em sona el mòbil. Trucava mo'n germà. Era estrany que em truqués a aquella hora en un diumenge. Amb la poca veu que em quedava de les diverses nits cantant amb el fred del vent del nord, vaig despenjar i em va ressonar aquella frase: "La mare no es troba bé. Ha vomitat sang. Anirem a urgències. Sembla important, però estigues tranquil. Torneu amb calma".

La mare feia mesos que tenia mals de panxa. Li costava menjar i anar de ventre. S’havia aprimat 12 kilos en poc temps. Feia mesos que demanava hora al CAP i als hospitals de Tarragona (ella vivia a Segur de Calafell). No li feien cas i les proves les programaven a mesos vista. Finalment li havien fet alguna prova sense trobar-li res absolutament.

Ens sentíem totalment desatesos per la nostra sanitat i, especialment després de les retallades del govern de CiU (l'antiga CIU, ara JxCat), ens oferien llistes d'espera de mesos mentre la mare ho estava passant malament.

Aquell cap de setmana la mare va vomitar sang i va ser aquí quan, cansada d'esperar, va decidir fer-se una mútua privada i anar a visitar-se a l’hospital Teknon, més que res per agilitzar les proves, confiant en que l’equip d’aquest prestigiós hospital, en aquesta zona tan “prestigiosa” de Barcelona, sabrien el què es feien.

Dos dies després ens diuen que no és res greu. Sembla que han detectat una malaltia amb tractament i ens envien l'especialista. Malaltia de Crohn, diuen. Això havia provocat aquestes llagues a l’estómac, per les quals havia vomitat sang. No és greu. Tindrà un tractament i farà vida normal, només controlant la dieta. Tot clar. "Visca la velocitat de la sanitat privada!" vaig arribar a pensar. Què surrealista.

Amb aquesta bona notícia baixo a Barcelona a veure-la i, ja que semblava tot controlat, comencem a planificar la festa de celebració del seu aniversari, que seria en 6 dies, el 18 de desembre. Estem a l'habitació i escoltem La Folie. Després d'aquell "Traficants de somnis", li faig un petó i torno a Manresa, on m'esperava una setmana de molta feina. Quedem en que tornaria a baixar divendres al matí, ja que a l'hospital aquells dies hi estaria mo'n germà Albert i la meva tieta Ana, la germana de ma mare.

El dia següent li fan proves i confirmen el que ja ens havien dit. La nostra conversa per telèfon ja no girava en torn a la dolència, sinó als preparatius de la festa d'aniversari del cap de setmana. A on la farem? què menjarem? Qui va a recollir els avis? Ja ens havien dit que el cap de setmana la mare estaria a casa.

TOT CANVIA.

Dijous 15D a la nit em truca mo'n germà a la 1 de la matinada (ja dia 16). "Uri, corre. Sembla que a la mare li ha agafat un trombo, o infart, o jo que se què a la panxa". A tota velocitat per la C-16 i pagant tots els peatges possibles, arribo en 40 minuts a l’hospital Teknon des de Manresa.

Aquell matí li havien fet una prova molt invasiva als intestins i, sense saber perquè, no havia anat bé. Li van injectar un contrast als intestins i, automàticament, ella el va vomitar. En aquell moment, la meva mare estava tenint un infart al intestí provocat per aquesta prova, però ningú ho va veure. A les 9 del matí ella es queixava de molt dolor a la panxa. "És normal", deien. “Més morfina”. El meu germà i la tieta demanaven més atenció. No era normal tant dolor. No apareixia ningú. No van fer cas.

12 hores després. 12 hores de dolor insuportable i d’indignació familiar. 12 hores després ens fan cas, gràcies a que el meu germà gairebé li trenca la cara al doctor, i li fan un tac. En aquella imatge observen que la prova del matí li havia provocat a la meva mare un infart d’intestí i que hauran de veure si hi ha alguna part d’aquest “salvable” ja que feia moltes hores que havia passat. Eren les 22h. de la nit.

Arribo a la UCI. Està desperta. Puc parlar amb ella i li dic: “em sap greu no haver vingut gaire aquests dies”. Em contesta “Tranquil, carinyo, si no tenia res greu! No sabíem que passaria això.” Sort d'aquesta conversa. Té molt dolor. No sé si heu vist mai algú que estimes patir d'aquella manera. Automàticament apareix la infermera i diu que hem d’anar a quiròfan amb urgència, ja que hauran d’extreure la part d’intestí afectada. Li faig un petó al front, li diem que tingui pensaments positius, que l’estimo i que ens veiem després.

Es tanquen les portes del quiròfan. Tinc la cirurgiana al costat, qui amb la cara m’ho diu tot. “A la imatge sembla que té tot l’intestí sencer mort, però intentarem fer-hi alguna cosa”.

La mare tenia tot l’intestí sencer mort. Hem esperat massa. Bé, més que esperat, no ens han fet ni cas. La han matat.

La mare, segurament, ja feia mesos que tenia un principi d’infart a l’intestí (falta de reg sanguini) i, ningú, cap metge ni cap especialista li va mirar mai les artèries. Només li miraven el còlon i l’estómac. Mai li van fer una arteriografia per comprovar el sistema circulatori.

Li van fer una prova invasiva sense comprovar l’estat dels seus basos sanguinis. Aquella prova li va provocar l’infart i la va matar. No només li van provocar l’infart, sinó que van trigar 12 hores a fer-nos cas mentre ella es moria de dolor. Si poca estona després de la prova ens haguessin fet cas potser haurien salvat alguna part i jo, avui, estaria preparant un altre aniversari de la meva mare.

El moment més inhumà.

El divendres 16 a la tarda, mentre esperàvem que la mare s’apagués, li vaig preguntar al cirugià de guàrdia: “Quan creus que pot trigar a morir?”. Sense preguntar-me, em diu “Ah, això és fàcil”. Entra al box de la mare i li baixa l’oxigen. Li pregunto: “què has fet?” i em respon: “li he baixat l’oxígen, així acabarà abans home, és el què ha de ser. S’apagarà com una espelma, tranquil”.

Li vaig ordenar que tornés a posar l’oxigen al seu lloc i que marxés d’allà. A aquell home, inhumà i sense cap tipus de sentiments (i m’importa ben poc els que defenseu aquest acte) no li desitjo cap mal, però si algun dia ha tingut la seva mare morint-se davant seu, desitjarà no trobar-se algú com ell.

Aquella matinada, a les 3am del dia ja 17, la mare moria.

El dia 18, tal i com vam parlar amb la mare, vam fer una reunió familiar, però no vam comptar que seria sense ella. I sí, vam celebrar el seu aniversari, però el mateix dia que li dèiem adéu. Ara, cada 18 de desembre celebrarem el seu aniversari i la seva mort.

Per sort, la mort és perquè abans hi va haver vida. Una vida fantàstica amb tu. Una vida que m’ha fet ser qui sóc.

No puc tirar enrere ni triar una altra realitat. No estic fent un escrit per condemnar la medicina científica (la que a mi em va salvar la vida operant-me la medul·la ara fa 5 anys). És un escrit d’explicació d’uns fets, amb una clara denúncia a una part del sistema mèdic privat que veu a les persones com “casos” i “números”. Protocols allunyats de la realitat i tractes inhumans a persones que estàvem passant el pitjor moment de les nostres vides.

MANIPULACIÓ.

I sabeu què? Quan vam demanar els informes per a presentar una possible denúncia els vam rebre totalment manipulats en horaris i diagnosis. Allà no deia que li havien diagnosticat la malaltia de Crohn (ja que seria un error de diagnosi) ni apareixien les hores en les que li havien fet la prova invasiva i el tac posterior, així no indicaven que, entre una cosa i l’altra, havien passat 12 hores en una clara negligència.

Això és el que vam viure en el Centro Médico Teknon

Per sort, jo he viscut també l’experiència totalment contraria, quan l’equip d’infermers/es i cirurgians/es de la planta de Neurocirurgia de la Vall d’Hebron van actuar de manera totalment oposada.

L’experiència a la sanitat privada va ser inhumana i poc professional en tots els sentits i necessitava explicar-ho. No sé si puc dir que em van robar la mare, ja que dubto que ningú tingui mala intenció, però així ho sentim i així ho denunciem.

Com predico a la primera cançó del disc "Els meus errors", vull entendre aquesta experiència com una oportunitat per aprendre. Desitjo que el sistema mèdic tingui millors protocols i que, almenys, la mort de la mare serveixi per aprendre. Quin remei, no?

Aquest diumenge farà un any que ens vas deixar i ens trobarem per recordar-te. Et cantarem i et plorarem. Però seguirem ballant amb la vida. Per nosaltres, per tu.

Un cop va acabar tot, vaig estar amb el seu cos una estona. Encara estava calenta. Vaig posar la meva mà sobre la seva panxa pensant que jo havia nascut d’allà dins. Aquell lloc on va començar la meva història ja no tenia vida. Vaig agafar-li les mans, vaig tocar-li els cabells...

... i, d’aquest moment, va néixer “TREU-LA A BALLAR”.

COMENTA

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now