Perquè faig música?

Perquè faig música?

Avui em ve de gust explicar-vos què m'ha portat aquí.

Sabeu allò de "Ets músic? i a què et dediques?". No deixa de ser un tòpic però, us prometo, que m'ho trobo força sovint quan dic que visc de (i per) la música.

L'any 2012, després de patir una lesió medular que gairebé em deixa en cadira de rodes vaig "renéixer" i, gràcies a això, vaig decidir que, definitivament, em dedicaria en cos i ànima a la música. A vegades ens calen aquests punts d'inflexió per prendre decisions dràstiques. Humans...

 

Vaig entendre que si em dedicava a la música no era perquè volia, sinó perquè NO PODIA NO FER-HO. Sabia que és un món molt complex, però com podia permetre'm no donar-ho tot per allò que més desitjo? Total, la vida em va fer veure que podem desaparèixer en qualsevol moment. A la meva cara m'ho havia mostrat. Abans, però, ja portava uns anys treient el cap per aquest món...

Des de que tenia 16 anys que tocava la guitarra, però mai m'havia sentit prou preparat per fer cançons. N'escrivia, sí, però no les trobava prou madures com per publicar-les. Qui era jo per explicar la meva manera de veure el món? amb 20 anys, què podia explicar?

Un cop vaig entrevistar el director de cinema Ventura Pons (per un treball de Comunicació Audiovisual sobre el món del guió) i em va dir:

- "Jo li diria als guionistes, escriptors, músics, als creadors en general, que abans de crear es preguntin: tinc alguna cosa a dir? La meva vida m'ha fet viure experiències que mereixen ser explicades? L'espai que la gent dedicarà a la meva creació val la pena?"

Jo no volia fer les cançons de sempre, amb els temes de sempre i els missatges de sempre. Allò que anomenem "comercial" amb les melodies de sempre, les lletres de "tira endavant" o "t'estimo per sobre de tot" a mi no m'arribaven i jo sentia que necessitava fer-ho diferent. No parlo de millor ni pitjor, simplement diferent.

Jo no sabia si la meva creació podria ser prou personal però, tot i així, vaig començar a fer cançons que em sortien de dins.

PRIMER GRUP. Quan tenia 19 anys, l'any 2004 vaig fer un grup amb la super cantautora Lidia Uve Guillén que es deia "LÍO" (foto). Amb ella vaig pujar a l'escenari per primera vegada i va ser una experiència brutal. De fet, el primer concert vaig començar a tocar sense el jack endollat. Coses dels nervis. Em sentia tant petit allà dalt. Era ella qui feia les cançons (només en fèiem una meva) i el pes de conduïr el concert el tenia la Lídia. Jo era un crio (si és que no he deixat de ser) i em sentia ben inmadur allà dalt, però ho gaudia.

Un parell d'anys després vam fer camins paral·lels i jo vaig continuar fent les meves cançons en privat. D'aquella experiència en vaig aprendre molt. De fer cançons, d'entendre què volia composar. Uf Lídia, quan en vaig aprendre de tu!

MAQUETA. Tres anys després de deixar-ho amb LíO, l'any 2010 vaig gravar la "Maqueta 2010". La vaig gravar jo sol al local d'assaig. Jo vaig tocar la bateria, baix, piano, guitarres, percussions, veu, segones veus.. un "Juan Colomo" en tota regla. En aquesta ja apareixien cançons com "Mateix planeta", "Raons sense raó" que també estarien al primer disc. Altres com "El Calaix", "Amant de Regal" han quedat enrere. La maqueta, evidentment, no sonava gaire bé, però allà hi havia una autenticitat que serà difícil de repetir. Era creació sense aspectativa. Pura i dura. Si veniu a algun concert, encara en portaré algunes.

Era moment de compartir les meves cançons en directe. Seria capaç de fer-ho? Ja tenia 25 anys, però no em sentia prou preparat?

He de dir que, des dels 15 anys, que pujava als escenaris fent teatre al Foment Hortenc. Força anys de teatre fent obres de tota mena em van ajudar a gaudir de l'escenari i agafar taules però, un cop a l'escenari amb la guitarra a la mà, vaig veure que allà no podia actuar. Fer d'actor té moltes dificultats però pujar a l'escenari i ser tu mateix sense por al judici, a mi personalment, se'm feia molt més difícil en aquell moment. Trobava més difícil cantar cançons meves que no fer un paper complicat, mira tu... Tot i així, vaig decidir llençar-m'hi.

Per fer-ho, necessitava una guitarra electrificada. A casa no teníem gaires diners, va ser una època difícil. De fet, alguns dies no vam poder pagar el butà i ens vam haver de dutxar en aigua freda. Tot i això, jo necessitava una guitarra per a fer concerts. Amb la clàssica atrotinada que tenia no podria pas fer res. Així doncs, a part de la meva feina, vaig realitzar alguns treballs per alguns companys d'Universitat (si, jo els hi vaig fer algun treball perquè ells no tenien temps) i, amb aquells diners, vaig poder comprar-me la meva primera guitarra clàssica electrificada. Ja podia pujar a un escenari.

PRIMER CONCERT. Vaig fer el meu primer concert com Oriol Barri el 6 de maig de 2010 al Macondo (Bcn) amb la maqueta sota el braç. Me'l va proposar Un tal Pere i sempre t'estaré agraït! De tant en tant feia concerts amb una banda formada pel Lluís Farré Graells Tonet CB (ara violista dels Ebri Knight), Gerard Espanyol Aguiló i Jordi Fabregas (amb qui també toco a Reclam). Els pobres havien d'aguantar a un cantautor que encara no sabia ben bé el què volia. Quina paciència! Assajos a "La Pau" en un d'aquells locals foscos i plens de fum, treient hores d'on podíem. Entre la feina i la universitat anàvem de cul, però sempre trobàvem un forat.

Vam seguir fent concerts i l'any 2011 vaig guanyar el primer premi al concurs de Bescaran amb en Gerard a la guitarra. Allà vaig conèixer l' Anna Roig, en Pau Saura Homo-OrquéstriensMalva de Runa i altres artistes que admiro moltíssim. Poc després vam guanyar el premi popular al Concurs de cançó de Salitja. En aquell moment ens vam anomenar "Barri's", ja que volíem tenir una sensació més de "grup" i no tant d'un cantautor acompanyat de músics. Amb ells vam enregistrar la cançó i videoclip El Calaix:

https://www.youtube.com/watch?v=hEI65Nzsstk

Uns criajus, tu.

CANVI SOBTAT. L'any 2012 tot s'atura amb la lesió medular que ja feia anys que arrossegava. La cama dreta havia començat a fallar feia un any. Cada cop fallava més però encara podia caminar. De tant en tant queia però em tornava a aixecar. Quin remei! La cama esquerra havia perdut la sensibilitat al fred, al calor i al dolor. Tot i això, podia fer vida més o menys normal. Els metges, però, ja començaven a preocupar-se perquè no sabien com realitzar la cirugia i tenien por de que em quedés paraplègic en el quiròfan.

De fet, a casa vam demanar un crèdit per comprar-me un Imac i un equip de so professional per, en cas de quedar-me en cadira de rodes, poder continuar fent feina a casa. Ja ho teníem tot preparat. Ara ho penso en la distància i uf.. quins collons!

L'últim concert que vaig fer abans d'operar va ser amb Reclam a la plaça de la vila de la Festa Major de Gràcia (fotos). Vaig fer tres hores de concert sense gairebé recolzar el peu dret al terra, com es veu a les fotografies. I no vaig caure! bé... al baixar de l'escenari al final gairebé me la foto.

El mes d'octubre de 2012 em diuen els doctors que podria patir cangrena medul·lar i morir en breu si no operàvem urgentment. Feia any i mig que estudiaven el meu cas intentant esbrinar quina lesió tenia, perquè i com arreglar-la. Van consultar-ho amb metges d'arreu del món.

El 17 de desembre de 2012 entrava a quiròfan (curiosament el mateix dia que moriria la meva mare el 2016). No us podeu imaginar la sensació al obrir els ulls i veure que podia moure els peus. Encara recordo la família plorant i totes les persones que em vau venir a veure aquells dies. Mai ho oblidaré. La Laia Omella i l' Albert Batorr em van dir que em vaig despertar preguntant per si els Castellers de Gràcia havien fet el 3d10 i vaig preguntar pels elefants. Coses de la morfina :P

Un cop tornant a caminar, vaig estar uns mesos a casa la mare recuperant-me. Fins el 2013 vaig aturar el projecte per a tornar, poc a poc, a la vida. Vaig fer algun concert amb Reclam i algun petit meu, però ara necessitava fer les coses diferent. Alguna cosa em deia que ja era hora d'anar en serio.

Vaig deixar la meva feina d'educador social i vaig centrar-me en la música.

El 6 de març de 2014 decideixo fer quelcom especial pel meu 30è aniversari. Així que vam fer un concert amb amics i família que mai oblidaré, especialment perquè van ser ells qui en van cantar una cançó a mi al final (Fotos). A més a més, vaig cantar una cançó amb cada músic amb el qual havia compartit escenari algun cop Jordi Montañez,Lidia Uve Guillén, Albert Martínez, Albertí, Un tal Pere, etc. Se'm posa la pell de gallina al recordar-ho. Pocs cops més sentit tant estimat! Us ho agraïrré tota la vida.

NOSALTRES. Amb aquell subidón amb la vida, a mitjans de 2014 decideixo llençar-me a la piscina en solitari per enregistrar el meu primer disc "Nosaltres". Gràcies a Carlos Montfort i Manel Pedrós que s'hi van volcar en cos i ànima produïnt-lo, gravant-lo (patint-me) i als músics Lluis Molas PercumusicTomàs Genís GalofréOriol Aymat FustéGuiyem Boltó GrandeRamon Figueras Alsius i Gemma Baños que em van regalar el seu temps per fer aquest primer disc vital, heterogeni, que es podria definir com un recull de tot el què havia viscut aquells anys. Sempre he dit que vaig estar 30 anys composant-lo.

A l'abril de 2015 apareix públicament "NOSALTRES". Amb aquest nom volia donar les gràcies a totes les persones que em van fer ser qui sóc. Aquest disc no era només meu, era de molta gent.

El 29 de maig de 2015 presentem el disc al Foment Hortenc (Fotos) amb els músics que he comentat i la participació de Roger Canals Parellada i el seu fill en Jan Canals i Nil Canals representant el conte "L'altre estel". Un dels moments més feliços de la meva vida. Després de tot, era la constatació d'un camí que just començava i, per fi, deixava enrere una lluita hostpitalària definitivament convertint-la en motor d'inspiració per la vida.

Un any i mig de concerts de presentació. El 2016 marxo a fer el camino de santiago i visito els camps de persones refugiades a Grècia. Començo a col·laborar amb Stop Mare Mortum i, amb aquestes experiències decideixo marxar a viure a Manresa l'1 d'octubre de 2016.

Un mes després de viure a Manresa mor el meu pare i el 17 de desembre, de cop i volta, mor la mare el dia abans del seu 59è aniversari, just quan em plantejava la gravació del meu segon disc a les poques setmanes. Evidentment, ho vaig fer unes setmanes més tard del previst i, gràcies a això, que va aparèixer la cançó "Treu-la a ballar".

Aquest fet ho capgira tot i, un disc que s'havia de dir "Constel·lacions" o "Connexions" (títol que vaig descartar del tot quan el va utilitzar el Guillem Roma Tort - guapo! 😘-) vaig canviar-li el nom a "QUAN TOT CANVIA". Tot m'havia canviat de nou i ara la vida encara agafava més profunditat.

QUAN TOT CANVIA. El primer disc va aparèixer després d'una lluita superada per tornar a caminar i el segon apareixia després de la mort dels pares. Caram quina sort! Coincidències? Tot un canvi radical plasmat en 10 cançons que parlen d'amor, de vida, de ganes de viure, de relacions, d'autoestima, de perdre la por i de tantes altres coses que descobrireu. La majoria d'elles ja estaven fetes abans de tot plegat, eh? com he dit, només "Treu-la a ballar" va aparèixer després.

El 12 de novembre de 2017 vam fer la preestrena del disc al Voilà Manresa amb els músics que no saben el què valen. Amb en Gabi Codina ThomatisJoan Giralt, Joan Miranda i la col·laboració de la preciosa Paula Giberga vam crear un vespre màgic que constatava les bones sensacions d'aquest nou disc. Que guapo que va ser! Uf! (fotos). El Voilà plè d'amics i família em va fer entendre que aquest camí val la pena. Òstia, no sé com agrair-vos-ho.

El disc té un llibret carregat de les fotografies de tots i totes les mecenes que el vau fer possible. Si el compreu ho podreu veure. És màgic. Agraïment pur als que sou i esteu.

És molt difícil explicar tot el què m'ha portat a dedicar-me a la música i a fer aquestes cançons. En aquests darrers temps he fet molts concerts, he actuat al Palau Sant Jordi (Volem acollir), a l'Estadi Olímpic (Presos polítics) i tantes altres experiències musicals i personals que no acabaria mai. Me'n deixo tantes!

Però, si heu llegit fins aquí (deu ni dó) ara sabeu una mica més de mi. Ara podreu escoltar aquest disc amb unes altres orelles i endinsar-vos en els seus missatges. Tot el que ens passa ens ajuda a aprendre per ser millors i jo necessito explicar-ho a tothom.

A "Quan tot canvia" cada cançó és un aprenentatge, un missatge vital.

El passat 13 de gener vam fer un assaig obert a CALDERS per preparar el concert de presentació (fotos) i vam alucinar amb la resposta del públic davant aquestes cançons.

▶️ PRESENTACIÓ: El proper 15 de febrer ◀️

Esperem que el proper 15 de febrer ho repetim amb la mateixa intensitat a la Presentació "Quan tot canvia" al Barnasants al Harlem Jazz Club i seré molt feliç si us hi trobo.

Aquell dia afegirem una altra pàgina en aquesta història que, esperem, duri molts anys.

Si voleu agafar entrades, ho podeu fer a http://barnasantstickets.cat/entradas/oriol-barri

Ens hi trobarem? em faríeu molt feliç, de nou.

Gràcies per compartir la vida!

https://www.facebook.com/events/2014732395211343/

COMENTA

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now