Un món capitalista

Ha passat un any i el capitalisme guanya

Fa un any removíem consciències arreu de Catalunya i l'estranger. Amb Casa nostra, casa vostra teníem el desig de construïr un país més digne, just i solidari. Pensàvem que podríem fer d'Europa una terra d'acollida. Ha passat un any i no ha canviat absolutament res.

De fet, a Catalunya estem vivint com han empresonat a representants electes del nostre poble i aquí, a part d'alguns actes concrets, no ha passat gaire més. Tenir, per exemple, a Oriol Junqueras a la presó és com tenir-hi a tots els que el van votar. Ells els representa. I, doncs? Només els representa quan les coses van bé? què ha passat? Gairebé tothom fent vida normal. De debò?

Ah no, que porto un llaç de color groc i amb això s'esfondraran els murs de la presó d'Estremera... esclar.

Si no som capaços de capgirar-ho tot -i, quan dic tot, dic TOT-per algú que ens representa directament, com ens mourem per persones anònimes que s'estan morint a l'altra banda del Mediterrani? Que lluny estem. I ho diu algú que sempre intenta mirar allò que podem aprendre de cada fet, amb l'optimisme al cor i la proposta assertiva a la cara.

Perquè passa això? No serà que gran part de la població es mou, només, quan se li buida la cartera o quan té risc de perdre-la? Tot parteix d'un sol tema: capitalisme, l'única causa de tot. Cultura individualista, classista i acomodada. Què bé que estem quan la butxaca sona i la calefacció apreta. Perquè sortir? Apaguem la televisió i mirem les nostres carteres.
 

Som conscients de a què dediquem el nostre temps de vida? perquè treballem? Per tenir diners, evidentment. I això en què es tradueix? Hi ha necessitats que necessitem cobrir per ser feliços, sí. Tothom necessita una llar, uns subministres, roba, educació, mobilitat, oci, etc. Però arriba un moment on hi ha una línia que, freqüentment, traspassem innecessàriament. I això és cruel. Extremadament cruel.
 

Què fem amb els diners que ens sobren un cop hem asssolit allò per ser feliços? La gran majoria de la població aborregada i absorta per aquest capitalisme materialista viu abduïda amb la necessitats de comprar absurditats que no ens emportarem a la tumba. NINGÚ ET RECORDARÀ pel teu cotxe, la teva roba cara, per la teva mansió a la platja ni pels teus sopars luxosos. NINGÚ.
 

Quan la casquem, en aquell moment només quedaran els records del què vàrem ser i, si algú ens recorda, ho farà pels gestos i per com vam intentar canviar el món. Recordaran de nosaltres com miràvem als ulls, com érem capaços d'abraçar i d'escoltar. Com intentàvem dignificar la nostra existència utilitzant el nostre temps de vida per ser millors persones i, així, contagiar al nostre voltant aquest canvi. Ens recordaran per si, en el moment que ens trobàvem, aconseguíem fer que aquella estona fos única i agradable. Amb més o menys èxit, almenys ho vam intentar. La resta, és cruelment banal i ens han fet creure que és necessari. Ens han venut una falsa escala de valors de fum per crear la felicitat d'alguns que estan molt lluny d'aquí i ja hi ha tant fum que portem la màscara incorporada.
 

Utilitzem el nostre temps per dignificar la nostra existència i, ja posats, per ajudar a dignificar la vida dels que no tenen els nostres recursos. Cadascú en la seva mesura, en el seu temps i amb les seves eines, evidentment.
 

Ja qui en diu "humanitat", però aquestes paraules - acompanyades de "democràcia", "llei", "justícia", etc.- han perdut el seu sentit.
 

Preguntem-nos, simplement: a què dediquem, en major o menor mesura, la nostra vida?
 

Jo vull ser feliç per, quan ho sóc, tenir prou força per intentar que també ho siguin els altres i, això, encara em fa més feliç.

Sóc feliç quan imagino un món per a les persones.

 

Tu tries.

COMENTA

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now