Constel·lacions

Respirava suau, a poc a poc. Era de nit, passada la 1 de la matinada i notava com els pulmons s’omplien d’aire salat. Era agost i estava a la platja. Al meu voltant sonaven guitarres i les veus en rotllana cantaven cançons que ens unien en un sol crit.

El mantra sonor esdevenia un late motiv permanent i jo mirava el cel. Amb el cap aixecat, els meus ulls contemplaven la majestuosa constel·lació d’Orió, especialment el seu cinturó. Aquestes estrelles sempre em persegueixen, totes tres. Bé, sempre les persegueixo jo allà on vaig. Sempre les busco i elles, sempre em troben.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Les contemplava mentre observava la de segles que fa que resten immòbils una al costat de l’altra. Com ho feien? Com aconseguien tenir una relació tan llarga? A més a més, era una clara història de poliamor. Tres estrelles que aguantaven el pas del temps i res podia separar-les.

Vaig pensar en la seva relació i en les que tenim a la terra. Aquí les relacions duren poc o, simesnó, no les construïm de la mateixa manera. Com ho feien per aguantar-se?

En el “nostre” món moltes relacions acaben. I quan dic “acaben”, vull dir que moltes persones es deixen d’estimar. Com pot ser? Com pots deixar d’estimar? No serà que mai havies estimat? Potser et vas confondre? Potser t’estimaves tan poc a tu que vas entendre l’amor com una droga? Allò que t’omplia un buit teu i, ara que ja no te l’omple, ja no ho necessites? Què ha passat? Des de quin lloc construïm les nostres relacions? Droga pura.

És amor el què entenem com AMOR?

Si aquesta paraula, per mi, vol dir l’acceptació total d’allò que estimem, tot canvia. Amor és respectar, voler lliure, sentir admiració sense rebre. Estimem una flor quan la deixem ser. Quan l’arranquem, el nostre amor la ha matat.

Així doncs vaig pensar que si aquestes tres estrelles del cinturó d’Orió aguantaven tants i tants anys era perquè les tres tenien un magnetisme que les unien, alhora que ninguna d’elles estava per sobre de cap altra. Les tres tenen el seu espai, tenen la seva distància, però alhora estan connectades, s’admiren, es miren, s’estimen però ninguna cavalca a sobre de cap altra. No es necessiten alhora que es volen.

Vaig pensar que això era l’amor. L’amor, en aquest cas de parella, només pot provenir d’un amor propi previ. Jo estic ple, em sento bé amb la meva vida (emocional, sexual, física, social, econòmica, familiar, etc.) i celebro aquesta felicitat amb tu. Tu ets feliç? No hauria de ser això?

D’aquí vaig entendre el poder de les constel·lacions que ens recorden, cada nit, què és l’amor real, l’incondicional. Mai veureu una estrella anant cap a una altra. I, si això passa, xocaran i deixaran de ser allò que eren. 

L’amor no demana a canvi, no és això. Si un canvia és perquè sent que ho ha de fer a dins seu, no perquè l'acceptin o l'estimin. Esimar a canvi de... al cel això no passa.

Segurament acceptarem als altres quan ens acceptem a nosaltres mateixos i estimem el nostre espai, igual que les estrelles del cinturó d'Orió.

L’amor és com les constel·lacions.

COMENTA

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now